A finals de juliol de 1938 la guerra va arribar a Corbera d'Ebre. Va arribar per l'aire. Els habitants ja sabien que aquesta forma de guerra existia. A la petita localitat hi havia molts refugiats de Tarragona on ja estaven experimentats enfront de les incursions aèries dels avions alemanys i italians que donaven suport al bàndol nacional. Però a Corbera no hi havia refugis aeris. Quina necessitat? Per què anaven a bombardejar aquesta petita localitat de tot just 2.000 habitants?
Manuel Álvarez tenia 11 anys i era un dels desplaçats. Portava diversos mesos al poble amagant-se de les bombes que, des del començament del conflicte, li van rondar a la capital de la província. Els seus pares el van enviar a Corbera amb els seus oncles perquè estigués segur. Sense saber-ho l'havien enviat al cor d'un dels fronts de batalla més importants de la Guerra Civil.
La superioritat aèria del bàndol revoltat trencava les línies republicanes sense distingir entre civils i militars. El poble va ser pres pels nacionals i després recuperat pels republicans. Aquell dia de juliol Manuel es va despertar amb el so dels bombarders decidits a revertir l'avanç de les tropes republicanes. El seu oncle Ramon preparava unes salsitxes per esmorzar, el nen no tenia gana però el seu oncle va insistir que mengés molt perquè anaven a necessitar-ho. "Pressento que avui serà un dia molt llarg", va dir Ramon.

I així va ser. Les bombes van començar a esborrar les cases de la localitat, una darrere l'altra. Els veïns es van anar congregant a la casa dels seus oncles perquè tenia uns murs molt robustos de pedra. Però no van resistir. Manuel va escapar de casa dels seus oncles juntament amb Rosita, una jove de la localitat amb la qual va compartir sort durant el bombardeig. Després de diversos amagatalls es van poder allunyar del poble, però les bombes seguien caient. Seguint el camí que va als rentadors públics del poble, es van refugiar en una caseta al costat del dipòsit d'aigua de Corbera. Allà es van amagar entre els motors dièsel de les bombes que servien per extreure aigua d'un pou. "Ens estan perseguint fins aquí mateix!", va cridar Manuel. I llavors la caseta de maó va caure sobre els seus caps i Manuel va sentir que estava enterrat sota la runa. Però tot va començar a moure’s al seu voltant a gran velocitat. El dipòsit d'aigua de la vila havia estat destruït i ara l'aigua l’arrossegava enmig d'un fangar.
El següent que recorda Manuel, i que reflecteix en el seu llibre de memòries “El soldat alt”, és que un home va agafar, el va treure del corrent i se'l va endur sobre les seves espatlles cap al poble. El petit ferit preguntava per la seva amiga Rosita i el soldat només deia dues paraules en espanyol: "Jo canadenc". Era un brigadista del batalló Mackenzie-Papineau format per voluntaris canadencs i integrat, juntament amb altres unitats d'estrangers com la Abraham Lincoln de brigadista nord-americans, en la XV batalló de les Brigades Internacionals.

El seu nom era Jimmy Higgins, però això Manuel no ho va poder saber fins a quatre dècades després. Del seu rescat només recorda que va ser traslladat a un celler de Corbera que s'havia convertit en centre d'auxili. Des d'allà va ser portat a la cova de Santa Llúcia, a la localitat de la Bisbal de Falset, on els republicans havien improvisat un hospital de campanya i al què eren traslladats els ferits dels pobles propers afectats per la Batalla de l'Ebre.
En el seu llibre tot just reflecteix alguns detalls del pas per l'hospital de campanya, que va passar diversos dies semiconscient i que va ser de nou traslladat. No va saber que havia estat fotografiat per Wainman. En el moment en què Alec Wainman va fer la foto de Manuel Álvarez a la cova estava a l'Ebre treballant per la República com a secretari de Premsa. El seu fill Alex ha compilat les fotos de Wainman en el volum Almas Vivas (Editorial Milenio) sota el pseudònim de Serge Alternês. Les imatges van arribar a ell a través d'una amiga del seu pare que havia recuperat les fotografies de la casa d'un editor jubilat i mort del Soho, qui les havia guardat en un maletí. Alternês ha volgut en aquest llibre acostar-se a la figura del seu pare com un personatge, no com el seu progenitor.

El dia que va ser ferit va ser el més llarg de la seva vida, com havia vaticinat el seu oncle. I el va marcar per sempre. Rosita va morir i en la seva memòria va quedar gravat per sempre que li havia salvat la vida un home alt de Canadà. Quan es va retrobar amb la seva família, el seu pare va començar la recerca del canadenc. "Hem de fer tot el possible per conèixer el nom de el soldat que va salvar la teva vida". I el desig del seu pare es va convertir en l'obsessió vital de Manuel Álvarez.
Manuel es va allistar en l'Armada Espanyola on es va llicenciar en 1957. Amb 25 anys es va incorporar a la marina mercant noruega i va passar set anys de la seva vida de port en port aprenent tot tipus d'oficis amb l'objectiu, sempre present, d'obtenir el permís d'entrada per viure al Canadà.
Quan ho va aconseguir va buscar al soldat durant anys, contactant amb els grups d'ex combatents. Va viure al Quebec i a Vancouver on es va instal·lar amb la seva dona Victòria i va tenir una filla, Vicky. Va crear un pròsper negoci de venda de cotxes i va obtenir la ciutadania canadenca el 1963.
Al gener de 1978 va rebre una trucada de Lionel Edwards del grup de veterans del batalló Mackenzie-Pampideau.
- Manuel, crec que hem trobat al teu home.
El Mac-Pap que li havia salvat la vida, Jimmy Higgins, vivia a Peterborough, localitat d'Ontario. El 19 de maig de 1978, trenta-nou anys, nou mesos i vint-i dies després que li salvés la vida, Manuel va conèixer a Higgins.
Quan Manuel Álvarez va cridar al canadenc per telèfon, la història va quadrar: ell era el soldat alt i el nen convertit en adult anava a veure’l. Jimmy Higgins tenia 71 anys quan va rebre la visita de Manuel Alvárez. "No creia en els miracles, però ara sí", va dir a la premsa canadenca quan es va produir la trobada el 19 de maig de 1978 amb Manuel Álvarez. Quaranta anys després del seu pas per Corbera d'Ebre, l'ex brigadista es recordava d'haver tret a un nen d'un torrent d'aigua al front de la Batalla de l'Ebre, però no tenia ni idea de el nom de la localitat.
A la fi, salvar un nen no era més que una anècdota enmig de la seva experiència traumàtica d'una guerra que havia quedat enrere i de la qual només es recordaven uns excombatents que només van rebre menyspreu per part de Govern canadenc.
En l'epíleg del seu llibre, Manuel Álvarez destaca l'amargor d'aquells ex soldats ignorats als quals va arribar a conèixer bé en la seva recerca. Manuel es sentia molt agraït a Canadà per obrir-li les portes, "però aquesta gratitud no disminueix la meva repulsió a l'actitud dels successius governs canadencs pel que fa al batalló Mackenzie-Papineau", assenyalà.
Álvarez oferia el seu llibre i la seva persona com a testimoni viu de que la tasca dels brigadistes havia valgut la pena. Amb la publicació del seu llibre havia complert la seva part, havia complert la promesa del seu pare. El seu pare va buscar al soldat que havia salvat al seu fill, per donar-li les gràcies, sense èxit.

"Recordo la circumstància en la qual vaig salvar un noi amb la retirada.Va passar en una de les moltes aldees o pobles pels que passavem o vam romandre per breu temps en una de les localitats pròximes al riu Ebre
(...)
Josep i jo ens trobàvem on els del poble tenien un dipòsit d'aigua. Va ser aquí on un avió va fer un impacte directe sobre aquest dipòsit. Just després de l'explosió va ser quan José va advertir que algú estava sent arrossegat pel corrent originat pel dipòsit d'aigua destruït. Em vaig treure el capot, vaig dir a Josep que sostingués les tres granades de mà i tingués en lloc segur la metralladora i em vaig ficar al corrent d'aigua intentant agafar a un nen d'uns 12 anys d'edat.
A l'cap d'uns minuts vaig aconseguir arrossegar cap a la riba, com que el noiet no podia caminar per les lesions que havia rebut a les cames el vaig portar a coll al celler mentre el noiet rebia les primeres cures a fi de poder traslladar-lo a un hospital de la rereguarda ".

Aquest arxiu de Jimmy Higgins pertany a un manuscrit inèdit que recull Manuel Álvarez a "El soldat alt" i que el brigadista va compartir amb altres voluntaris canadencs. El text va ser clau perquè en Manuel donés amb ell. A través d'una circular de l'associació d'excombatents en la qual es parlava de la recerca d'Álvarez, diversos brigadistes van reconèixer haver llegit l'episodi en un escrit de Higgins.

Qui era el capità José Medina?
"El Capità Medina era el tipus d’oficial que els soldats somien que et manin, però poques vegades ho fan. Havia estat en algunes situacions difícils amb ell, i ens vam salvar la vida l'un a l'altre més d'una vegada. Més tard es convertiria en el cap d'intel·ligència de la brigada. Sempre el consideraré el millor oficial que vaig tenir al meu costat a la batalla ". Jim Higgins

 

Aquí podeu veure un petit vídeo de la trobada.

Més informació a: Janette Higgins: Author-Editor Fighting for Democracy: The True Story of Jim Higgins Jim Higgins memoir