Jesús Pedrola / Ferro - 2,90m x 4,60m

m-M

Hi havia una vegada una m que tenia el rostre dolorós de soledat. Feia molts anys que navegava entre els paràgrafs dels més renombrats escriptors i poetes en busca de companyia però sempre acabava a la dreta dels punts i final sense que ningú no gosés acostar-s'hi. La m es mirava de lluny la resta de lletres i observava amb admiració farcida de racança i gelosia com la resta de companyes d'abecedari eren capaces de combinar-se entre elles per formar significants que a la vegada encobrien un significat. En canvi, ella només es tenia a sí mateixa i era tant poc el respecte que es dispensava que més d'una vegada havia estat temptada de demanar a crits que algú d'ànim generós l'esborrés de per vida i la deslliurés d'aquesta manera d'una existència silenciosa plena de tristesa i dolor. Era així que els dies de la m es succeïen plens de llàgrimes i desil·lusió. De fet, feia massa temps que una ploma poc generosa l'havia portada al món sense companys de viatge perquè algú mantingués fresca l'esperança d'un futur diferent.

La m estava cada cop més marcida i a cada segon que passava s'aferrava amb més força a la idea que no trigaria a arribar el dia que algú estriparia el paper on ella vivia per deixar-la morir en pau i deshipotecar-la, d'aquesta manera, de la vergonya que suposava ser l'única lletra incapaç de seduir algú per tenir-lo per sempre més al costat.

Fou, en un d'aquests moments de desesperació que un bolígraf de nen la va descobrir en el racó d'un full de llibreta infantil. La m tremolava de nervis, feia tant temps que no sentia l'olor de tinta al seu voltant que fou incapaç de reconèixer-la. Així que va tancar els ulls i es va replegar en ella mateixa per semblar més petita encara i provar de passar desapercebuda. Però el bolígraf, que era de nen i com el seu amo tenia la curiositat i en el desvergonyiment els seus millors atributs, va atansar-s'hi fins molt aprop per preguntar-li:

–Què et passa?, perquè plores?, què fas tota sola?

La m en escoltar la veu del bolígraf prengué consciència que feia molt de temps que ningú no li parlava i el seu plor es tornà encara més desconsolat. El bolígraf, espantat, provà d'acaronar-la i en veure que el sofriment de la lletra era tant gran com sincer va tornat a parlar-li suaument.

–Jo soc el bolígraf de nen, voldria que fóssim amics. Tu qui ets?

–Jo soc la m. –Va contestar ella amb una veu tan fluixeta que quasi no se la sentia–.

El bolígraf s'adonà llavors que qui amb ell parlava era una lletra i es decidí, empès per la resposta anterior, a formular noves qüestions per esbrinar quin era el torment que sofria aquella criatura.

–Au va, explica'm què tens i veurem si et puc ajudar. –Va comentar el bolígraf amb el desig que la conversa i una mica de companyia servissin per tranquilitzar-la–.

–És fàcil d'entrendre, –contestà la m–, des de que vaig arribar al món he estat tota sola passejant-me pels paperots dels escriptors. Sempre he vist de lluny com les meves companyes trobaven consol en d'altres lletres amigues i totes juntes composaven paraules que la gent llegia i que feien plorar i riure, pensar i distreure. En canvi jo, ja ho veus, sempre sola, sense ningú al costat, incapaç de fixar una sola mirada sobre el meu ésser i incapaç de provocar un sol sentiment. Ploro, si ho vols saber amic bolígraf, perquè tinc més ganes de morir que de viure. És per això que he vingut a parar a aquesta llibreta. He sentit a dir que els nens estripen molts papers i voldria que de passada el xiquet que tens per amo, quan arribi el moment m'estripés a mi mateixa.

Aquesta resposta deixà gelat el bolígraf que no entenia com algú que tenia aquella veueta podia desitjar la mort amb tanta insistència. Però la sinceritat de la m era tan gran i tan colpidora que el bolígraf de nen només va encertar a dir-li:

–M'agradaria ajudar-te.

–No podràs. Ningú no m'estima, –replicà la lletra–.

Tots dos van haver d'acabar la conversa perquè el nen, l'amo del bolígraf, que tot just si sabia llegir i escriure es disposava a fer els deures de l'escola. Damunt la tauleta que el xiquet feia servir per treballar (més per dibuixar que per escriure, tot sigui dit) reposaven el bolígraf i la llibreta que amagava en els seus dintres la m solitària.

El nen va agafar el bolígraf, que no tenia el caputxó posat, i aprofitant que la llibreta estava oberta, curiosament per la mateixa pàgina on des de feia uns dies vivia la m, es disposà a escriure la redacció que els havia manat la mestra a tota la classe i que havia de tractar sobre allò que més estimava. El bolígraf coneixedor del caràcter, dels sentiments i de les intencions del nen, en adonar-se de la situació va fer una lleugera pressió sobre la mà del xiquet i va aconseguir desviar-la el suficient perquè la seva punta arribés fins la m i d'aquesta manera es pogués incorporar al traçat del redactat que estava per venir.

Immediatament després el bolígraf de nen començava a deixar anar la tinta obeint els designis de la ma d'infant que el gronxava sobre el paper. En brollà, amb lletres ben grosses i amb un traçat ben ferm la paraula Mare que havia de ser, pel lloc que ocupava a la pàgina el títol que el nen donava a la redacció.

La M que no s'acaba de creure que estava lligada de per vida a tres lletres més i que totes quatre formaven la paraula que a la vegada representava allò que el nen més estimava, arrencà a plorar una altra vegada però aquest cop amb un plor dolç, tendre, carregat de sentiment i d'agraïment envers el bolígraf amic que tant l'havia ajudada.

Quan el xiquet va acabar la redacció i va sortir de l'habitació per anar a sopar deixant els estris tal i com els havia trobat, el bolígraf de nen i la M van retrobar-se i el primer va preguntar-li:

–Com et trobes?

–T'estic molt agraïda. Sempre entre els papers dels grans artistes i ha estat un nen el que m'ha tornat les ganes de viure i el que m'ha fet sentir estimada. Mai no oblidaré els ulls d'aquesta criatura quan ha escrit la paraula Mare. Eren tot sentiment, carinyo, amor.

–Creu-me M, –va respondre el bolígraf–, les lletres, les paraules són de qui les estima, no de qui les escriu.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.

 

Josep Martí