Vidal Marcó / Ferro - 80cm x 50cm

G de «Gaia», la Mare Terra dels grecs, segons conta John Lovelock, per a qui la Terra és un ésser viu, que respira a través de l'atmosfera.

G del «Montroig» de Miró, que pintà la versió única (universal) d'aquesta Terra que veié en les formes d'aquest poble del Baix Camp, on els brins d'herba, els marges, les hortes, i els animals i homes i dones corbats davant la gleva semblaven encara portar tot l'aire de la romanitat.

G de «Guinjoan», el músic de Riudoms, que llaurant la terra fins als 21 anys en componia la simfonia futura, amb el carrisqueig de l'arada, la bavada del matxo, el zumbeig de l'abellot, el mestralet que agitava els oms, el crit de la terra en ser fendit, el renec de l'home en obrir-la, la cridòria de la colla entre les garbes o la música íntima de la suor devallant del pit.

G de «l'alegria» de ser, de ser-hi, d'estar i d'estar-hi, de veure i de viure, i de ser vist i viscut, en una donació-recepció cap a l'impuls innat de fondre's en la veritat de tot, aquest foc que, consumint-nos, ens fa créixer.

G de «Gaudí», que féu de la pedra carn exultant per a la vida i que va viure pobrement per exemple i escarni de les grans fortunes que ocupaven els seus casals, aixecats per demostrar la capacitat de l'home quan està prop de Déu.

I G de «Garcia», cognom de tanta gent i nom d'algún poble, com a la Ribera d'Ebre, topònim d'origen etimològic confús que l'escriptor arbequí Vidal Vidal i Culleré (de saber tan concentrat com les seves olives), en el seu llibre «Les Rutes de Ponent» (Vol. IV), esmenta que pot venir d'un mot basc que vol dir «jove», també de la paraula àrab «Garsiià», que significaria «el meu jardí», o fins i tot d'un terme visigòtic que equivaldria a «príncep de vista agraciada». Trieu l'acepcció que volgueu: totes porten llibertat i hi porten.

Xavier Garcia